"La la land": un cant optimista? als (nostres) somnis

Surto de la sala xiulant i comentant escenes, allò que ha agradat i allò que encara arrossegues per unes neurones en mode happy. La música és feliçment tramposa perquè sap arribar als racons emotius més profunds i transportar-te. Els musicals ben fets poden tenir la capacitat de tocar la fibra sensible per partida doble i de ben segur que estem davant d'un que ho fa. I de quina manera!
Mia i Sebastian estan en la soferta feina de buscar un somni en un LA convertit en el paradís acollidor d'aquests somiadors. Es guanyen la vida com poden mentre insisteixen tossudament en trucar una i altra vegada a les portes que han de dur-los a tocar la glòria. Casualment es coneixen i, com no podria ser d'un altra forma, s'enamoren. Ja hi som! podeu pensar, un altra vegada el mateix. L'amor romàntic en lluita amb els projectes personals de cadascú. Qui guanyarà?. L'heu vist mil vegades aquesta peli. Més cops que aquella que comença amb el lleó!
És difícil parlar des de la racionalitat per escriure aquestes ratlles quan les imatges i la música s'apoderen de la teva part més passional tot i que cal destacar que estem davant una cinta que inclou de forma magistral molts més referents que la muntanya russa emotiva.
D'entrada comencem pels intèrprets. La Emma Estone i el Ryan Gosling estan en un moment dolç de la seva carrera tot i que no fan un paper que s'atansi a l'excel·lència i algunes escenes queden un pèl coixes. Al meu entendre és la part que fluixeja més. A la parella protagonista cal afegir el tercer personatge en discòrdia:  la mateixa ciutat de LA amb tota la seva diversitat plena de color i enlluernadora llum és converteix en un més que embolica de forma acollidora a la trama i les seves estrelles.
La cinta comença amb uns quaranta minuts memorables que t'enganxen sense remei amb uns números musicals per emmarcar. El primer pla seqüencia del ball en mig d'un embús de transit és dels que es convertirà segurament en icònic. Els darrers vint minuts són una lliçó de cinema i muntatge amb una diversitat de tècniques que culminen en una escena final reservada a la parella. Una sentencia concloent que no es queda en un simplisme insuls i va una mica, només una mica, més enllà.
La trama i els diàlegs no presenten cap complicació i tot es configura al servei d'unes escenes musicals que flueixen en una continuïtat plena de colors, llum i coreografies que configuren una estètica espectacular i suggeridora.

Un joveníssim Damien Chazelle, que ja ens va sorprendre a la més transcendent  Whiplash, se supera amb un cinema més lleuger que aconsegueix recuperar aquella connexió de l'època daurada de Hollywood a base de bon ofici i un domini impecable del muntatge. Una gran pel·lícula que captiva i convenç encara que no t'agradin els musicals o les històries d'amor ensucrat. (8,5/10)