"La llegada": temps i (de) comunicació

Els que considerem "Blade Runner" com una de les millors pel·lícules de la història del cinema podem estar prou engrescats en veure el contingut i les formes d'un Denis Villenueve que al mes d'octubre d'aquest 2017 en presentarà una segona part al cap de trenta anys de la seva estrena. Si a "Blade Ranner" ens va captivar aquella atmosfera torbadora dins una trama inquietant després de veure "La llegada" podem estar mínimament confiats en que aquests dos aspectes es poden repetir perfectament.
El director ens regala una obra consistent amb un estètica entre onírica i imaginativa molt elaborada i suggeridora al servei d'una història enigmàtica  en la qual l'element fantàstic queda lligat de forma molt intel·ligent a la concepció del llenguatge i del temps. La recreació d'un contacte planetari amb una forma de vida extraterrestre es fa des de l'encertada suposició que el primer problema (entenent que la voluntat terrícola sigui establir un primer diàleg, cosa que ho posaria molt en dubte) sigui el desxifrar de forma recíproca les dues llengües. Unes llengües que porten incorporades una singular concepció del món i la existència. És per aquesta raó que la protagonista principal (una Amy Adams més que notable) és una experta lingüista que amb una feina metòdica i racional intentarà establir aquest primer diàleg. Una feina que tindrà el recolzament personal i científic de l'Ian (un Jeremy Renner que en cap moment fa ombra al paper principal) i que passaran per les greus i típiques dificultats d'un encàrrec d'aquest tipus.
Una ciència ficció que incorpora una poètica personal i un missatge entre didàctic i filosòfic sense ser en cap moment farragós, que manté una intriga prou interessant i que, amb l'ajut fonamental d'una música magnètica,  et captiva fins una trama final que acaba de lligar-ho tot. De ben segur que us quedareu a la cadira donant "voltes" a tot plegat. (7,5/10)
Si l'heu vist no deixeu de llegir aquestes preguntes de Fotogramas sobre el seu contingut.