"Toni Erdman": incòmoda i suggerent

Entrava a la sala amb un bon cafè per si de cas no podia aguantar una durada de gairebé tres hores. De forma sorpressiva i benvinguda no ha estat així. Aquest drama punyent va saltant des de l'extravagància a la caricatura situant-nos en una incomoditat permanent que ens manté en una tensió continuada.
És una pel·lícula estranya, d'aquelles que et poden reportar alguna mala cara si la recomanes massa. L'humor alemany o centreeuropeu no és gens proper al explosiu mediterrani o al irònic anglosaxó. La gracieta és recaragolada i fins i tot ens pot semblar de mal gust si no entenem que el joc està acceptat per les parts i que porta una càrrega existencialista que fa que el somriure es barregi amb la recerca permanent d'una doble intencionalitat. Cal fer aquesta prevenció i alguna més abans de ser massa efusiu amb les recomanacions.
Feta la prevenció i coneguda la notícia que acaba de ser nomenada com a candidata a millor pel·lícula  de parla no anglesa pels Òscar de Hollywood, fet que s'afegeix a la bona sèrie de distincions que ja acumula, cal destacar que estem davant una jove directora (Maren Ade) amb el just atreviment i la voluntat ferma de construir un discurs cinematogràfic ple de sentit i intenció. La realitat desarrelada, crua i obsessiva d'una filla atrapada en una frenètica cursa cap a l'èxit contrasta amb el vitalisme commovedor i sorprenent d'un pare que ha de "contractar una filla substituta per fer les funcions de la titular". El pare va a Bucarest a rescatar-la a cops de desmesurades intervencions que la provoquin. Al voltant del seu joc pintoresc un "estat del malestar" que poc a poc s'està imposant en unes democràcies occidentals a la deriva i corrompudes.
De vegades el somriure arrossega un incòmode malestar que no es gens agradable. Estem davant una excentricitat punyent que hem de contemplar i gaudir amb una certa predisposició i, m'atreviria a dir, un cert esforç. Una sàtira per furgar dins les nostres consciències a partir d'un somriure còmplice. (8/10)