"Jackie": la creació d'un mite

El noms de Pedro Larrain per la portentosa "El club" (2105) i Natalie Portman per "El cisne negro" (2010) m'empenyen a la sala per un tema que no m'apassionava massa d'entrada. La capacitat del director per penetrar dins les coves més amagades de la ment dels personatges queda un altra vegada palès en aquesta obra. No es tracta de narrar un fets de sobra coneguts --encara que quedin per aclarit del tot-- sinó d'acompanyar-nos durant uns dies convulsos dins la muntanya russa emotiva d'una persona que havia de gestionar un dol profund al mateix temps que perfilava les línies dels mites en els que s'havien de convertir JFK, ja de forma pòstuma, i ella mateixa. La barreja de veneració pel seu marit i la fèrria voluntat de transcendir i superar la figura decorativa i insubstancial que havia tingut gairebé sempre la primera dama als EEUU utilitzant de forma intuïtiva però ferma el poder dels mitjans de comunicació amb una TV emergent queda reflectida de forma poderosa i impactant acompanyat tot d'una interpretació protagonista magnífica, una direcció magnètica i una música estremidora  per conformar una cinta prou interessant.
Imatges que s'han convertit en icòniques d'una època convulsa van esdevenir d'aquella forma i no d'un altra per la obstinació d'una persona que vol compensar un buit existencial evident amb l'elaboració, premeditada en ocasions i apressada en d'altres, d'una imatge pròpia que amb els anys s'havia de convertir en tot un símbol d'una determinada època i, més en concret, d'una emancipació femenina d'un sector benestant i mínimament format.
El guió parteix d'una il·lustrativa entrevista amb un periodista mentre va donant salts en el temps lligant perfectament les imatges històriques en blanc i negre amb les de nova edició. Salts que en cap cas resulten abruptes i tenen cura del mínim detall. L'evolució de l'entrevista i els seu diàlegs són el rovell de l'ou que en mostren el ferm rebuig, una mica diabòlic però al hora una sortida de supervivència vital, a un destí d'abnegació absurda i castradora.
P. Larrain aconsegueix fascinar un altra vegada amb el perillós repte de traçar de forma creïble, propera i real l'essència d'un personatge desdibuixat per la llegenda. (6,5/10)