"Manchester frente al mar": cors esgarrats

Lee porta una vida insulsa amb alguna càrrega que el corseca per dins. Rep una trucada que el fa tornar a la seva localitat d'origen per la mort del seu germà. Allà haurà de fer-se càrrec del seu nebot i fer front a les profundes ferides del passat.
La vida li encomana el paper de substitut i ell creu que serà temporal. Intenta enllestir el més ràpid possible per tal de tornar a la seva protectora rutina de sempre. El que no pot aturar és l'onada que l'atrapa dins una barreja de records, remordiments i dol intens conduint-lo per camins que s'han d'obrir a poc a poc i després d'alguna patacada.
Estem davant un magnific drama desolador, amb una tímida presència d'un humor un pèl ridícul, dins un procés extremadament dolorós de curació d'una ferida que no s'acaba de tancar mai. Els dos protagonistes no disposen de cap manual d'instruccions i es veuen obligats a compartir-ho dins el desconcert i els retrets mutus. El silenci obsedit del tiet xoca amb la hiperactivitat fugissera d'un adolescent amb presses per aprofitar el bon moment de la seva vida. Tots dos aniran descobrint que dialogar i compartir és una possible sortida a un guariment parcial. És aquesta descoberta i la vida anterior d'en Lee  el que ens va mostrant un guió ple d'escenes aspres i de retrospectives tan poderoses que s'arriben a confondre amb el mateix present.
Les dues interpretacions principals es mereixen un destacat ben intens per un paper d'adolescent magníficament ajustat d'en Lucas Hedges i un Cassey Affleck que transmet un dolor que gairebé el toques amb els dits.
Cinema d'un guió impecable, una música que commou i unes interpretacions impol·lutes. Cinema que sacseja i emociona des d'un intimisme que encomana veracitat i força. (8/10)