"Doña Clara": fortalesa i dignitat

La nostra protagonista és una dona madura i acomodada amb una vida tranquil·la a la costa brasilera. Amb els fills emancipats viu sola en una casa que s'ha acabat convertint en la seva identitat tan per la seva estètica com pels objectes que l'omplen. Amb una vida social prou interessant la manté com a refugi ben personal amb una bona col·lecció de discos de vinil reflex dels seu passat com a crítica musical. El bloc d'habitatges del anys 70' es van buidant poc a poc fins que es queda sola a l'edifici. A partir d'aquí la pressió de la immobiliària per fer-la marxar anirà des de la visita inicial fins a pràctiques poc "agradables".
Davant nostre tenim un personatge paradigma de la dona feta a ella mateixa, orgullosa i amb la saviesa suficient per saber esprémer els bons moments que la vida li ofereix. El perfil que se'ns presenta és suficientment polièdric i complex com per convertir-la en un personatge atractiu i creïble des d'un intimisme captat de forma brillant des de la proximitat i una senzillesa prou suggeridora. Per tal d'aconseguir tot això la interpretació de Sonia Braga és cabdal per mostrar-nos amb plenitud tot allò que el director vol transmetre.
Una breu retrospectiva als anys 80 i una entrevista que li fa una periodista deixa entreveure clarament que dins aquell habitatge la Clara ha edificat un autèntic monument a la memòria encara que sigui en format analògic i hagi de suportar les bromes dels seus fills. Una memòria que defensarà treien les ungles i tot l'enginy possible per tal d'evitar que un projecte megalòman passi per sobre de la seva mateixa dignitat. I és aquesta la paraula clau: la defensa orgullosa d'una honorabilitat que no te preu.
Tot plegat també es converteix en una metàfora ben propera de l'evolució d'un país i una societat que ha descobert sobtadament el negoci fàcil i li ha donat al benefici material una transcendència immerescuda. Us sona tot això? (7/10)