"Lady Macbeth": el desig, el mal, la bogeria i la solitud

Glaçat i compungit. És d'aquesta manera com surts de la sala i us puc confessar que fa gairebé una setmana que no trobo el moment ni les ganes per completar aquesta entrada.
La nostra protagonista pateix un matrimoni de conveniència amb un propietari rural de l'Anglaterra del segle XIX. L'home que li ha tocat és un amargat, de tracte violent i dominat pel seu pare. La relació es torna insuportable i resulta lògica la rebel·lia amb l'inici d'un idil·li ple de desig amb un treballador de la propietat. A partir d'aquest moment tot es precipita en una espiral de venjança, malícia i paranoia.
El jove i per mi desconegut director William Oldroyd ens mostra un relat cru i sense artificis. La música no apareix ni un minut i els diàlegs són minimalistes. Els enquadraments fixes o amb moviments de càmera molt estudiats només juguen amb una llum i una composició perfectes que permeten allargar-los en el temps. Un cinema a la recerca d'allò més essencial i que el converteix merescudament en el setè art: imatge que no necessita el suport de la música  ni de diàlegs teatrals, imatge que per si sola comunica amb una força sorprenent.
El que es podria haver convertit en un tòpic exercici de presentació acadèmica d'un nouvingut és realment una mostra d'estil propi amb dos elements que destaquen. Per una banda uns tocs puntuals d'ironia que trenquen una dolosa cruesa. Per un altra, una utilització de la llum i els reflexos que a part de transmetre, demostren una qualitat tècnica indiscutible.
Entreu a la sala previnguts per tal d'assistir a una contundent demostració d'ofici acompanyada d'una interpretació esplèndida per tal de dirimir un dilema etern sobre la deriva personal des d'una lògica insurrecció carregada de desig fins a un deliri venjatiu que durà a la nostra protagonista fins una fosca i boja solitud. Una pel·lícula descarnada i retorçada. Imprescindible. (8.5/10)