"No se decir adiós": fugitius i porucs

Entrava a la sala amb ganes de veure cinema però amb el cos cansat i amb dubtes sobre si aguantaria lúcid tota la pel·lícula. Finalment quedo atrapat, amb un cos que no te cap altra opció que estar tensionat davant un drama familiar que et sacseja.
La Carla (una Nathalie Poza magnífica) viu a Barcelona, té una vida professional d'èxit i rep la trucada de la seva germana Blanca (una Lola Dueñas d'alçada) que viu a Almeria. El seu pare està malalt terminal. El retrobament de la família després d'una llarga absència i en aquestes circumstàncies provocarà que s'exterioritzin els mons interiors dels tres personatges. S'ha de dir que només per les seves interpretacions, amb un Juan Diego magistral, val la pena passar per taquilla.
D'entrada sembla que el director novell Lino Escalera ens parlarà de la mort i la forma d'afrontar-la. Encertadament va més enllà i ens dibuixa un triangle de personalitats lligades a un passat que s'intueix, tot i que no s'explicita en cap moment, tenebrós i conflictiu. Tres vides que més aviat són espectres que "van fent" sense massa sentit ni cap voluntat de viure en plenitud. Tot ens apunta que estan tots tres dins una ensopida inèrcia i amb una enigmàtica ràbia continguda.
La soledat, la incomunicació i la insatisfacció absoluta es van mostrant en situacions ben ordinàries i domèstiques. Converses dins al cotxe, silencis davant una TV que aclapara al pare o discussions curtes i intenses on la raó no apareix en cap moment. El que més arriba a inquietar és fins a quin punt aquell somriure absurd que s'escapa pel davall del nas no evidencia la proximitat personal i perillosa a una forma de vida sense llum i carregada d'una amargor molt pròpia de la contemporaneïtat. Tècnicament es transmet aquest desassossec amb talls inesperats i foses a un negre pertorbador.
En certa manera totes i tots som fugitius i porucs. Que alci la mà qui no. El que passa en aquesta obra  és que els tres personatges no tenen un altre registre i amaguen davall una aparença de normalitat tot un seguit de frustracions enquistades que exploten en una cursa de despropòsits i excessos contradictoris. La pel·lícula és una magnífica exageració  que arriba a fer por quan algunes situacions s'atansen massa a la pròpia quotidianitat. No, no!,  segur que no és el cas però el que sí que s'aconsegueix és sembrar el dubte. (7,5/10)