"Dunkerque": desesperació vivenciada

El cinema està clar que evoluciona des de la visió més externa de tercera persona i d'una narrativa clàssica cap a un cinema d'emocions intenses i el màxim de properes a la realitat viscuda. Christopher Nolan ho aconsegueix amb una línia de ficció discontínua en el temps  però molt ben enllaçada amb diferents punt de vista de la mateixa escena, amb una càmera i una edició ajustadíssimes i amb l'ajut indispensable de la música d'un Hans Zimmer impactant i magnètic. Resulta curiosa la sensació del final de la pel·lícula en la qual la banda sonora esdevé en silenci previ a l'acabament. Un silenci que et deixa orfe d'alguna cosa que t'ha acompanyat durant tot el metratge. Podríem dir sense exagerar que ella sola es converteix amb un protagonista destacat de tot el memorable conjunt.
Estem davant d'una obra singular en la qual es narren un fets prou coneguts de la retirada de la platja de Dunkerque (amb la benvinguda casualitat que en la recent "su mejor història" també són una part de la trama), sense el protagonisme d'un personatge o un grup en concret i amb la pretensió de que tot el pes es traslladi a les angoixes i inquietuds viscudes per terra, mar i aire (també afegiria el foc) d'uns quants personatges amb una realisme proper i intens. En aquest punt potser cal recriminar el fet que no participi cap dona en gairebé tota la trama. Un aspecte que no hauria costat gens tenir en compte.
Cinema de sensacions epidèrmiques, de tensió psicològica que et transporta fins l'angoixa vital i  profunda de cadascun dels protagonistes. El herois ho són gairebé de forma involuntària i abunda la por, les trampes per sobreviure i el campi qui pugui més salvatge. Situacions límit on la voluntat s'escapça fins a desaparèixer.
Surto de la sala amb la impressió d'haver viscut alguna cosa més que un experiència cinematogràfica. Crec que l'impacte s'atansa "perillosament" a tot allò que pot haver percebut un soldat en una episodi com aquest. Des del pànic fins l'alleugeriment, des de l'angoixa fins la covardia més menyspreable, des de la dignitat solidaria fins la mesquina exclusió del diferent, des de la bogeria per haver tocat la mort fins la valentia per afrontar-la... i podria continuar.  En tot cas es deixa molt  clar en tot moment que tu no et el que tria i que podries estar en qualsevol dels dos costats atenent a un instint de supervivència que no te res de racional ni de heroic.
Una cinta que des de l'evocació intensa d'un episodi bèl·lic es converteix, alhora que una experiència angoixant i profunda, en un cant a la pau i la solidaritat. Dir que és imprescindible és quedar-se curt. (9/10)