"Estiu 1993": i perquè no estàs plorant?

La resposta a la pregunta del títol de l'entrada i l'inici d'aquest tràiler la trobareu al final de la peli. Apa, el repte ja està plantejat. Qui l'entomi ja sap el que ha de fer.
Frida (que bé que ho fa i que bé que està dirigida la Laia Artigas) és una nena de sis anys que s'adapta poc a poc a la seva nova família amb els seus tiets després de la mort de la seva mare. Allí haurà d'afrontar una nova convivència amb la seva cosina i uns pares "nous".
Estem davant una primera pel·lícula i prometedora carta de presentació de la jove directora Carla Simón la qual aconsegueix lligar perfectament fons i forma. I què vol dir això?. Doncs que ens mostra un procés personal molt íntim i complex, centra la mirada en la protagonista i els seus pensaments amb un tractament de la imatge perfectament vitalista i natural. La càmera i la interpretació es fonen per enganxar-nos a la mirada d'una nena amb les seves sensacions i vivències carregades de tendresa i autenticitat al mateix temps que defuig d'una sensibleria cursi des del moment que s'afronten els problemes propis d'una situació com la que es planteja. Per tal de detectar tot això hem de mirar una mica a tot allò que succeeix darrera del pla principal: un matalàs nou que entra a la casa, els sons que acompanyen moltes escenes, la conversa allunyada de la parella, uns estranys que parlen de la nena mentre manté la mirada fixa en el que fa la carnissera amb un "pobre conill" o el joc espontani entre les dues cosines. Detalls construïts de forma meticulosa per lligar perfectament una trama molt més propera a les percepcions cutànies que a un relat estàndard.
La força evocadora és de tal magnitud que de ben segur trobareu lligams emocionals intensos en algunes de les situacions que es plantegen: el joc simbòlic, el desig de fugida, la rivalitat infantil o aquelles preguntes vitals pròpies dels sis anys seran algunes d'elles.
En algun moment podem trobar una escena un pèl allargada sense necessitat. Malgrat tot en el seu conjunt gaudireu d'hora i mitja d'un cinema carregat d'autenticitat, amb una mirada profunda i real a la infància i amb un tractament aparentment espontani alhora que meticulós sobre la pèrdua dins la pell d'un infant. (7,5/10)