"Maudie. El color de la vida": finestres a l'esperança

La sensibilitat dins una pel·lícula es pot tractar entre dos extrems. O la carregues de victimisme buscant una empatia directa i enganyosa o emfatitzes el costat de la fortalesa i la imperfecció que s'atansa més a una realitat crua. La nostra directora Aisling Walsh aposta decididament per la segona opció i mostra la profunda sensibilitat d'una persona maltractada per una malaltia, pel seu entorn familiar i un destí desgraciat.
Maudie està acollida a casa de la seva tieta després de la mort dels seus pares i que el seu germà gran vengui la casa familiar per saldar els seus propis deutes. Maudie pateix artritis reumàtica. Malgrat tot manté un impuls irrefrenable d'independitzar-se i tenir la seva pròpia vida. Everett és un venedor de peix rude i primitiu que busca una assistenta. Les seves vides s'entrellaçaran definitivament no sense patir discòrdies i entrebancs.
Aquesta història basada en fets real és d'un dramatisme cru, no fa trampes amb l'aflicció i utilitza els ornaments justos per completar una obra rodona amb l'ajut imprescindible de dues interpretacions perfectes. Hi ha un moment perillós en el qual sembla que es pot decantar pel melodrama llagrimós però es dona una bona sortida a tot plegat per acabar amb una bona dosis d'autèntica vitalitat dins del dramatisme.
Una cinta biogràfica que no cau gens en el parany del sensacionalisme fàcil i ens permet gaudir d'un cinema honest, d'una professionalitat encomiable i que transmet un missatge creïble i veraç al voltant de l'etern enigma de la felicitat autèntica. (6,5/10)