"Abracadabra": còctel atrevit i impactant

Em decideixo per la peli de Pablo Berger després de la magnífica impressió de "Blancanieves" tot i les crítiques divergents que llegeixo. Divergència segurament motivada perquè estem davant una obra en la qual es barregen els estils de forma que demanen de l'espectador una actitud desinhibida i accessible al canvi constant. Girs de guió continuats i plens d'excessos que ens situen en un caos sense massa sentit però que aconsegueixen hipnotitzar-nos de forma sublim encara que moltes vegades s'estigui vorejant el ridícul. Estem davant una comèdia surrealista amb una atmosfera castissa i popular amb tocs d'intriga i d'una por extravagant. Una comèdia feta a partir de vides anònimes i perdedors d'extraradi que s'acaba convertint en una faula final plena de força i contingut.
No es fàcil sortir-ne benparat d'aquest aparent desconcert que finalment acaba agafant el sentit i la forma que el director ens vols transmetre. I com ho aconsegueix tot això?. En primer lloc amb la perícia tècnica que ja havia demostrat a "Bancanieves", uns plans i enquadraments perfectament mesurats d'una càmera que busca el cop d'efecte a partir de les emocions dels personatges dins de situacions de vegades ben estrambòtiques. El guió potser peca d'una absència d'enllaços que es compensen amb escreix amb unes escenes poderoses en elles mateixes i en el seu plantejament. Finalment cal destacar les interpretacions de la incombustible Maribel Verdú, d'un Antonio de la Torre encertat i d'un José Mota que no dona la talla en cap moment.
Podem dir que "Abracadabra" confirma l'univers creatiu i sense límits de Berger, amb un atreviment que està a punt de caure en la caricatura i que, malgrat tot,  aconsegueix fer un retrat d'una societat que navega entre el patetisme, la brutalitat, la banalitat i l'estètica cutre però que també és una invitació a agafar les regnes del nostre destí encara que la por t'immobilitzi i la nostàlgia et persegueixi. (7/10).