"Ana, mon amour": la vida en parella per dins

Ana i Toma es coneixen a la universitat i comencen una relació amb tot un seguit d'entrebancs que hauran de superar. Toma ha de cuidar d'Ana en una primera etapa i s'hi aboca amb cos i ànima. Quan l'Ana supera la seva malaltia i es converteix en una persona independent el paper del Toma pren un caire molt diferent.
La pel·lícula desprèn un to intens amb una mirada psicoanalítica que ho aclapara tot. La trama està centrada en el vincles emocionals que s'estableixen en el món de la parella amb tot un seguit de reflexions que s'atansen a una mena de caire naturalista que vol plantejar tota una sèrie d'interrogants des de les confessions a un psicoanalista com a punt aglutinador. Quan l'amor amaga realment una relació de dependència?, els nostres comportament reprodueixen i busquen inexorablement el que hem viscut en l'entorn familiar?, que passa quan el protagonisme canvia de banda?, perquè s'amaguen alguns secrets?. fins a quin punt els traumes marquen la vida en parella? i molts més...
Tot podria semblar excessivament reflexiu i metòdic amb un perill evident de caure en l'avorriment si no fos per uns quants elements que fan de la cinta una agradable sorpresa. En primer lloc els salts en el temps o dins els somnis que t'obliguen a mantenir una atenció constant. En segon lloc la parella d'actors protagonistes que se'n surten amb nota davant la dificultat extrema de moltes de les escenes amb primers plans on l'expressivitat veraç és vital. I finalment, i potser el més important, el treball conjunt i minuciós de direcció, guió i càmera que permet mantenir una energia i una tensió dramàtica aconseguint que les dues hores de metratge no és facin en cap cas excessives.
Més enllà de si ens podem sentir identificats en alguns elements puntuals o si l'univers de Bergman està molt present he pogut gaudir d'una pel·lícula intensa, que et sacseja i que es fonamenta en un treball interpretatiu i de direcció encomiables. (6,5/10)